Setena sessió: Polítiques de Comunicació

Després de dues classes sense venir per un petit problema físic, la classe es presentava interessant, ja que a mi i la Jordina ens tocava explicar a la resta de companys la creació de llicències i la seva concessió pel que fa a la TDT. Aquest és un resum del que hem exposat: 

"La Televisió Digital Terrestre es va implementar definitivament a Espanya el 3 d’abril de 2010, quan es va fer l’apagada analògica. L’objectiu va ser desenvolupar la tecnologia que permet l’accés a més canals amb una millor qualitat sonora i d’imatge.

Tot va passar en l’època del govern del PSOE i abans de l’apagada, el govern de Zapatero havia posat en marxa el 18 de Març del 2010 la Ley General de la Comunicació Audiovisual. Amb aquesta llei s'assignava un múltiplex (conjunt de 4 canals) als operadors que tenien llicència per emetre al país (Antena 3, Telecinco, Cuatro, La Sexta, Veo (Unidad Editorial) y Net (Vocento-Intereconomía). La llei acordava que la concessió de llicències s'havia de fer mitjançant un concurs públic, però no va ser així. Per facilitar la digitalització es van ampliar les concessions. El Consell de Ministres va dir que era una mesura transitòria. Per aquest motiu, el Suprem va acceptar-ho tot i anar en contra de la legislació i de les queixes de diferents magistrats i d’Ingest 2000, per exemple. D'aquesta manera, les empreses privades van ampliar els seus canals, evitant, per exemple, una pujada que hagués pogut produir la incorporació de televisions públiques, amb el qual l'Estat hagués guanyat diners.

El mes passat, el govern de Rajoy va anunciar que executarà la sententència del TS que declara nul·la el repartiment de llicències. Aquest fet provocaria que els grups mediàtics que tenen llicències perdessin entre tots 9 canals. En concret, Mediaset perdria 2 canals, A3media 3, Net TV 2 (MTV Paramount Chanel) i Veo TV 2 (13 TV i Marca TV). En principi la mesura hauria d’afectar els canals que han nascut recentment però finalment s’ha decidit que cada grup pugui triar quin canal vol borrar. Els grups mediàtics ja s’han pronunciat al respecte. Afirmen que és un “xantatge a les televisions” per la pressió mediàtica que estan exercint en contra del Govern amb temes com el Cas Bárcenas.

L’eliminació de canals es podria retardar fins al 2014 ja que la decisió afecta a canals en règim de lloguer que no poden desaparèixer de sobte. Així doncs, es preveu que hi podria haver un petit marge de negociació entre els grups i el Govern espanyol."

El que més ens inquietava, doncs, era si realment aquests canals arribaran a desaparèixer i si és així, si els grans grups mediàtics invertirien en ells sabent que s'acabarien eliminant. La Núria ens va aclarir que, segons la seva opinió, les pèrdues que tenen aquestes empreses amb alguns d'aquests canals pot explicar que "no es preocupin" excessivament per aquest problema, ja que fins i tot pot ser un favor. Però, de tota manera, els monstres mediàtics A3 Media i Mediaset España poden pressionar i influir directament en el Govern perquè aquest recurs no s'aprovi.

Quarta sessió: una classe particular!

La quarta sessió de l'assignatura és la més diferent que hem fet fins ara, ja que aquest cop, la professora no ha estat la Núria sinó un company de classe. En el nostre cas, la Joana Lladó ens ha impartit el temari a la Jordina, la Raquel, la Andrea i a mi.

El nucli principal del temari ha estat entendre el context en que ha sorgit el periodisme als principals països del món i també entendre la posició d'Espanya respecte la resta. La Joana ens ha explicat que el sorgiment del capitalisme i el liberalisme respectivament es va fer molt abans a Estats Units o Anglaterra que no pas a Espanya. Per a això situem a Espanya a la cultura Mediterrània, juntament amb altres països com Itàlia, França o Grècia. Això compora a que es llegeixin pocs diaris (Islàndia és el país  on més es llegeixen) i els que existeixen estiguin molt polititzats. També això explica que la premsa sensacionalista de masses no hagi arraigat en el nostre país.

A diferència del sistema mediterrani, la premsa del centre i nord d'Europa està menys polititzada i en el model liberal, com els Estats Units, els mitjans de comunicació no estan polititzats. Els diaris més importants com The New York Times o les cadenes com la NBC i CBS es troben en una posició políticament neutra.

S'estableix un paral·lelisme entre les cultures esmenades i uns models en concret. El model governamental (Canal 9 o Telemadrid), que es relaciona amb la cultura mediterrània, diu que els mitjans de comunicació estan totalment condicionats i controlats pels partits polítics i empreses privades. El model professional (BBC) significa treballar amb objectivitat i neutralitat, com alguns mitjans nordamericans. El parlamentari (TVE i TV3) vol dir que una comissió política decideix els continguts dels quals es parlarà i això es relaciona amb la cultura mediterrània i alguns corporatistes. Finalment, com a model més interessant i innovador, el cívic (Canal holandès) és motivat per ONGs i lluita pels drets dels col·lectius desfavorits.

Per últim, m'agradaria destacar que la classe ha estat més profitosa feta d'aquesta manera, ja que l'alumna es troba a una situació semblant a la nostra i sap com fer que entenguem els conceptes.

Tercera Sessió

La part més interessant i desconeguda per la meva part ha estat la diferenciació entre Indústries Culturals i Indústries Creatives a l’hora de parlar del sistema de comunicacions, és a dir, el context de l’estructura.

Les Indústries Culturals tenen un origen marxista i fan referència a tots els àmbits de la cultura, concretament el cinema, els mitjans de comunicació tradicionals, la música i la literatura. Aquesta cultura es mercantilitza, de manera que es converteix una indústria des de la Revolució Industrial. L’objectiu principal és guanyar diners.

Amb motiu d’aquest concepte, a Gran Bretanya, per a impulsar la seva economia a principis del segle XXI va néixer el terme de Indústries Creatives. Aquestes afegeixen a la definició anterior les TIC i qualsevol activitat creativa, ja sigui de moda, software, videojocs, art, etc. El resultat final és que per una banda es devaluen qüestions de protecció tradicionals però s’enforteixen temes com els dret d’autor, patents, etc.

És interessant, per tant, englobar altres àmbits de la cultura en la pròpia definició de la cultura i com aquesta influencia en el sistema. Des de les universitats, cada cop, s’estudia l’estructura des d’aquesta perspectiva, per ser més innovadora. 

Segona Sessió: El Capitalisme i la Comunicació Social

En la segona sessió de l'assignatura hem vist un tema que és molt actual a l'actualitat en el món del periodisme, que és quina és la vertadera funció dels mitjans.

Abans, però, ens hem aturat a analitzar quins tipus de mitjans de comunicació existeixen: els públics, sense cap ànim de lucre (quan més gent els vegi millor, però no és el seu objectiu), els privats, que són els que predominen a l'actualitat tant a Espanya com a Europa i que el seu objectiu és obtenir el màxim benefici econòmic, amb ànim de lucre. Per últim, existeixen una minoria que són els privats sense ànim de lucre, que defensen que es pot viure en el capitalisme sense participar d'aquest lucre descarat.

Per entendre el context capitalista en el que vivim, hem fet un petit repàs històric del capitalisme. Va néixer al segle XV com un capitalisme mercantil, on els diners es converteixen en un fi en si mateix (no com en el feudalisme que la riquesa es mesurava en el nombre de terres que tenia una persona), va evolucionar al segle XIX com un capitalisme de masses i finalment al segle XX al capitalisme financer. Els trets del capitalisme defineixen els trets del sistema de comunicacions contemporani, per tant, el que en Espanya s'anomena conglomerats (grans empreses dels medis de comunicació), esdevenen un actor molt important en aquest context financer on el que importa és el benefici econòmic.

L'any 1933, un grup anomenat l'Escola de Frankfurt van néixer per a criticar que els mitjans de comunicació contemporanis tenen un ànim de lucre que fa que ens creem una necessitat que reament no tenim o no existeix. Ens creen una falsa consciència.

Quines són, doncs, les funcions dels mitjans de comunicació de masses? Educar, informar, entretenir i persuadir. I, a l'actualitat, la funció primordial en els mitjans de comunicació és la d'entretenir. A arrel d'això, hem vist un vídeo de TV3 on s'analitza precisament això, i l'efecte que tenen certs programes a la gent, concretament als més petits.

Personalment, crec que una crítica gratuïta, per exemple, al programa Sálvame, només fonamentada en que la Belén Esteban surti a la televisió, és molt bàsic. Si precisament som conscients que el model que triomfa és el privat, serem conscients que el seu objectiu serà el de fer diners. I precisament amb el naixement de la premsa rosa a finals dels anys 90 es va observar que el que la gent veia i el que a la gent interessava era el morbo, el conflicte. Una altra cosa és si això és ètic o no, però tampoc es pot desmerèixer l'èxit que té un programa perquè no agradi el contingut. Són nombroses les crítiques a Sálvame, perquè l'horari d'emissió és molt ampli i ho poden mirar molts nens i "imitar" els famosos, com diu el professor del reportatge, però és que la missió de Mediaset no és educar els nens que hi ha a casa. I si els nens miren això, que, tampoc veig bé que ho mirin, el problema és dels pares que els deixen fer-ho.

Un altre tema que s'ha comentat a classe és Gran Hermano, el programa de la Mercedes Milá. Per què la carrera d'una periodista exemplar s'ha de veure tacada perquè li toquin els pits? I amb més motiu si ha dit en repetides ocasions que és la primere en creure en el format del programa. No ha nascut pas aquí Gran Hermano; si tant envejem el periodisme anglès o nordamericà, deuriem saber que Gran Hermano va néixer allà i que The Sun és de lluny el diari més venut al país. O que més greu és un programa com Jersey Shore de la cadena MTV, començat a Estats Units, un altre referent periodístic.

No vull amb això negar la influència que pot tenir un programa com Sálvame a la televisió, però cau en la decisió de cadascú el fet d'encendre o no el televisor.

Primera Sessió

Començar una nova assignatura sempre és un repte, i aquest es presenta, si més no, diferent. Tot començar, el més interessant de la introducció ha estat la piràmide de la retenció; una manera d'educació que s'ajusta a les meves creences personals, on la cooperació i els companys són el més important en la docència.

Tret d'aquesta opinió personal, l'eix de l'assignatura es mou en l'àmbit empresarial, com les empreses utilitzen la informació, i com l'economia, la política, la tecnologia i trets com la cultura o la religió han influenciat i influencïen en el canvi del periodisme.

I, com no, per saber com són les coses ara, és necessari fer una ullada al passat i analitzar la història. I el més interessant d'aquest repàs és la distinció que se'ns ha presentat entre els defensors de Sòcrates i els dels Sofistes (em sembla especialment impactant com les opinions filosòfiques de tant temps enrere segueixi tenint presència en posicions del segle XXI). Així doncs, el valor principal que presentava Sòcrates era l'existència d'una veritat absoluta que, traslladat al món de la comunicació i l'actualitat, seria defensar uns valors per fer prevaldre aquesta veritat. Els sofistes, per la seva banda, eren més nihilistes i relativistes, de manera que concebirien la comunicació social com una eina per a construir la realitat.

La democràcia crec que, efectivament, es basa en uns drets per la propietat privada, llibertats individuals i la igualtat, Això és una veritat universal que s'intenta defensar i fer perdurar en la societat occidental, per tant, el model socràtic seria, des del meu punt de vista, el més acertat per aquest anàlisi. És evident que hi ha diferents postures que poden defensar valors postindustrials com l'ecologia, la igualtat de gènere o salarial. Però per això es defensa la llibertat, perquè les diferents posicions puguin ser lliurement expresades.