Dissetena Sessió: Vietnam i el periodisme

Aquí tenim una altra mostra dels mites americans i la realitat.

Daniel Ellsberg, analista en el departament de Defensa dels EUA, a la dècada del 1960, va ser l'encarregat d'elaborar un informe secret sobre la presència de l'exèrcit dels Estats Units al Vietnam. Durant aquella època Vietnam vivia una de les guerres més sagnants de la història, on els fotoperiodistes ens han portat una de les fotografies més cruels de la història. En plena ebullició de la Guerra, els resultats de l'informe d'Ellsberg el van fer adonar que cinc presidents dels Estats Units (Truman, Kenndy, Eisenhower, Johnson i Nixon) havien mentit al poble sobre el paper del seu país a Vietnam.

Per aquest motiu, al 1971 va decidir filtrar a l’opinió pública el seu informe de 7000 pàgines, més conegut com “Los papeles del Pentágono”, publicat a The New York Times. El seu contingut, decebedor. Estats Units podria haver aturat la guerra molt abans, evitant el sofriments de petits i grans i salvant la pau de la que tant presumeixen. Bé, què es pot esperar d’un país que en la seva constitució reclama igualtat, (“tots hem nascuts iguals”) i esclavitzen a les dones negres a les cases construint-los un lavabo separat.

Ellsberg es manté fidel a la seva honestedat i justícia, apostant pel periodisme, sacrificant la seva carrera i enfrontant-se a llargs anys de lluites legals contra el Govern d’EUA.

La defensa de la llibertat es va veure violada més que mai. Res justifica l’allargament d’una guerra per fer país. Construir una pàtria a base de mentides.

Setzena Sessió: Sí al Facebook

L'última sessió teòrica de l'assignatura es presentava com la més propera a la nostra, ja que parlava del periodisme a Internet, sobretot de les xarxes socials. Primer ens hem centrat en els seus ingressos a nivell mundial gràcies a la web Alexa:

1.Facebook

2.Google

3.Youtube

4.Yahoo

5.Baidu

6.Amazon

7.Wikipedia

8.QQ.com

9.Windows Live

10.Taobao

A més, flickr, vimeo, twitter i altres omplen la llista. Com a l'última classe, hem hagut de pensar paraules que penséssim sobre les xarxes socials, i el clar protagonista, per tant, Facebook. Els valors que els hem donat a aquestes xarxes, amb la Jordina, han estat les facilitats que t’aporten a la vida quotidiana. Facebook cada dia incorpora més utilitats (vídeos, fotografies, missatges…) A més, ha tingut un paper important per a reunir gent de tot el món i lluitar contra un objectiu comú. Fins i tot han aconseguit enderrocar règims dictatorials a països dictatorials com Líbia.

Per una altra banda, Twitter és una gran eina per a conèixer diferents veus. Tot i que l’entreteniment a vegades copsi la informació, és útil per a conèixer notícies a l’instant. Ara bé, la dictadura de la urgència ha fet que molta gent confirmi fets que el periodista professional no ha contrastat.

A classe, a més, tots en conjunt em qualificat Facebook de gran, confús, global, instantant, permet perdre el temps, les formes, guanyar oportunitats, mobilitzacions. El contacte interpersonal es perd a favor del virtual, ens desinhibim, hi ha més banalitat, homogeneïtzació del contingut, etc.

Però els experts també han opinat sobre les xarxes socials. Christian Fuchs (University of Wstminster) i altres autors afirmen que s’està imposant una ideologia mitificadora, com deien l’Escola de Frankfurt sobre la televisió i la ràdio. Accepten els aspectes positius de les xarxes, però per ells la realitat és que hi ha més mercantilització de les consciències (estem envoltats de publicitat, fet negatiu per fer-nos més bons sinó només comprar més productes). En segon lloc, aquests autors critiquen el control absolut de la vida privada; facebook, twitter i altres permet accedir a fotos, problemes de salut, llocs de viatge, etc. Per últim, critiquen que el nou model de negoci està basat en l’explotació de l’usuari, ja que l’usuari és el que treballa i la companyia es queda amb els diners.

No totes les xarxes, però, són negatives segons aquesta gent. Wikipedia és una eina viable, fins i tot més que l’enciclopèdia britànica (amb més errors). Té un sistema piramidal de correcció que permet corregir els errors. És un projecte sense ànim de lucre, sense publicitat, més gran que qualsevol altre enciclopèdia amb 285 edicions, cadascuna diferent. Per exemple, la viquipèdia catalana va ser la primera després de l’anglesa en publicar un article (té actualment 400.000 articles amb 10 milions de parlants, mentre 1 milió l’espanyola). L’edició més ben qualificada sobre els controls d’errors és precisament la catalana, segons la pròpia Wikipèdia. 

L’àmbit periodístic en la xarxa és present als diaris digitals també. De totes les webs espanyoles, el primer diari (web número 67 a Espanya) és el Confidencial (liberals, nacionalistes espanyols i tenen publicacions molt bones). El segueix Libertad digital, Público, Eldiario.es, El Plural, Vilaweb, El confidencial digital, Nació digital, El semanal digital, La voz libre I Diario Crítico.

Cal destacar que amb la crisi, la taula dels diaris digitals més visitats ha variat el color polític d’aquests, que abans predominaven els conservadors.

Personalment, crec que les xarxes socials han tingut i tenen molta més part positiva que negativa. Sempre han existit les distraccions i les pèrdues del temps; abans se sortia al carrer a saltar la corda i ara tenim Facebook. Però és que la xarxa ha aconseguit, com deia, unir una cultura amb un objectiu comú i enderrocar una dictadura. Una dictadura! Amb això ja és suficient per a donar-li un adjectiu més que positiu a la xarxa. Ens permet comunicar, compartir amb els altres, saber dels demés, trobar familiars... Jo estic totalment d'acord amb el seu "uso y disfrute"!

Tretzena sessió: Els polèmics Estats Units

Aquesta classe ha començat amb una pregunta per part de la Núria; pensar 3 paraules amb les quals definir Estats Units. Jo, personalment, he pensat pàtria, fama i música. Estats Units és el país patriòtic per excel·lència, viuen la bandera, l'himne, tot. També és el mercat de la moda, el cinema i la música més important de tot el món i segurament el més influent.

Però, quin paper va tenir i té la premsa en aquest país? Fent un petit recorregut històric, hem de passar sí o sí per la construcció de la seva constitució, la més antiga i que ha suposat un model a copiar per moltes altres democràcies occidentals. Realitzada el 1776, a més de recollir aspectes formals com la forma d'Estat federal o el sistema presidencialista del país, la constitució presenta una esmena que diu que no s'ha de coartar la llibertat de premsa. Un pas molt gran i avançat en el seu temps que ha influit a fer de la nord-americana una de les democràcies més joves del món. Fins i tot abans de la seva independència del Regne Unit, premsa com The Bofton News Letter, amb l'autorització del país Anglès, va recolzar el cas americà i va produir que tots s'unissin en el motiu d'independència.

El que més m'ha sorprès de la lliçó, tot i això, ha estat el fet que la televisió pública a Estats Units tingui un pes i una audiència ínfims. Mentre al nostre país se suposa que la televisió pública és el símbol de la transparència i la neutralitat (teóricament), a EUA la televisió privada és la que lluita cada dia per repartir-se el share, sense tenir en compte la televisió pública com un rival, que amb dificultats supera l'1% de share.

Però, fent un anàlisi més concret, és normal que la televisió pública no triomfi als Estats Units. Tenint en compte que a la constitució ja figura que el país s'articula a partir de la protecció de la llibertat i de la propietat privada, no es concebria que una cadena pública guanyés pes respecte les privades, ja que qualsevol intervenció de l'Estat es veu una violació a propietat privada i a les llibertats dels ciutadans. A més, cadascun dels 50 Estats presenta unes particularitats que dificulten una opinió comú a tot el país com per confiar en la imparcialitat d'una televisió nacional.