Dissetena Sessió: Vietnam i el periodisme

Aquí tenim una altra mostra dels mites americans i la realitat.

Daniel Ellsberg, analista en el departament de Defensa dels EUA, a la dècada del 1960, va ser l'encarregat d'elaborar un informe secret sobre la presència de l'exèrcit dels Estats Units al Vietnam. Durant aquella època Vietnam vivia una de les guerres més sagnants de la història, on els fotoperiodistes ens han portat una de les fotografies més cruels de la història. En plena ebullició de la Guerra, els resultats de l'informe d'Ellsberg el van fer adonar que cinc presidents dels Estats Units (Truman, Kenndy, Eisenhower, Johnson i Nixon) havien mentit al poble sobre el paper del seu país a Vietnam.

Per aquest motiu, al 1971 va decidir filtrar a l’opinió pública el seu informe de 7000 pàgines, més conegut com “Los papeles del Pentágono”, publicat a The New York Times. El seu contingut, decebedor. Estats Units podria haver aturat la guerra molt abans, evitant el sofriments de petits i grans i salvant la pau de la que tant presumeixen. Bé, què es pot esperar d’un país que en la seva constitució reclama igualtat, (“tots hem nascuts iguals”) i esclavitzen a les dones negres a les cases construint-los un lavabo separat.

Ellsberg es manté fidel a la seva honestedat i justícia, apostant pel periodisme, sacrificant la seva carrera i enfrontant-se a llargs anys de lluites legals contra el Govern d’EUA.

La defensa de la llibertat es va veure violada més que mai. Res justifica l’allargament d’una guerra per fer país. Construir una pàtria a base de mentides.

Setzena Sessió: Sí al Facebook

L'última sessió teòrica de l'assignatura es presentava com la més propera a la nostra, ja que parlava del periodisme a Internet, sobretot de les xarxes socials. Primer ens hem centrat en els seus ingressos a nivell mundial gràcies a la web Alexa:

1.Facebook

2.Google

3.Youtube

4.Yahoo

5.Baidu

6.Amazon

7.Wikipedia

8.QQ.com

9.Windows Live

10.Taobao

A més, flickr, vimeo, twitter i altres omplen la llista. Com a l'última classe, hem hagut de pensar paraules que penséssim sobre les xarxes socials, i el clar protagonista, per tant, Facebook. Els valors que els hem donat a aquestes xarxes, amb la Jordina, han estat les facilitats que t’aporten a la vida quotidiana. Facebook cada dia incorpora més utilitats (vídeos, fotografies, missatges…) A més, ha tingut un paper important per a reunir gent de tot el món i lluitar contra un objectiu comú. Fins i tot han aconseguit enderrocar règims dictatorials a països dictatorials com Líbia.

Per una altra banda, Twitter és una gran eina per a conèixer diferents veus. Tot i que l’entreteniment a vegades copsi la informació, és útil per a conèixer notícies a l’instant. Ara bé, la dictadura de la urgència ha fet que molta gent confirmi fets que el periodista professional no ha contrastat.

A classe, a més, tots en conjunt em qualificat Facebook de gran, confús, global, instantant, permet perdre el temps, les formes, guanyar oportunitats, mobilitzacions. El contacte interpersonal es perd a favor del virtual, ens desinhibim, hi ha més banalitat, homogeneïtzació del contingut, etc.

Però els experts també han opinat sobre les xarxes socials. Christian Fuchs (University of Wstminster) i altres autors afirmen que s’està imposant una ideologia mitificadora, com deien l’Escola de Frankfurt sobre la televisió i la ràdio. Accepten els aspectes positius de les xarxes, però per ells la realitat és que hi ha més mercantilització de les consciències (estem envoltats de publicitat, fet negatiu per fer-nos més bons sinó només comprar més productes). En segon lloc, aquests autors critiquen el control absolut de la vida privada; facebook, twitter i altres permet accedir a fotos, problemes de salut, llocs de viatge, etc. Per últim, critiquen que el nou model de negoci està basat en l’explotació de l’usuari, ja que l’usuari és el que treballa i la companyia es queda amb els diners.

No totes les xarxes, però, són negatives segons aquesta gent. Wikipedia és una eina viable, fins i tot més que l’enciclopèdia britànica (amb més errors). Té un sistema piramidal de correcció que permet corregir els errors. És un projecte sense ànim de lucre, sense publicitat, més gran que qualsevol altre enciclopèdia amb 285 edicions, cadascuna diferent. Per exemple, la viquipèdia catalana va ser la primera després de l’anglesa en publicar un article (té actualment 400.000 articles amb 10 milions de parlants, mentre 1 milió l’espanyola). L’edició més ben qualificada sobre els controls d’errors és precisament la catalana, segons la pròpia Wikipèdia. 

L’àmbit periodístic en la xarxa és present als diaris digitals també. De totes les webs espanyoles, el primer diari (web número 67 a Espanya) és el Confidencial (liberals, nacionalistes espanyols i tenen publicacions molt bones). El segueix Libertad digital, Público, Eldiario.es, El Plural, Vilaweb, El confidencial digital, Nació digital, El semanal digital, La voz libre I Diario Crítico.

Cal destacar que amb la crisi, la taula dels diaris digitals més visitats ha variat el color polític d’aquests, que abans predominaven els conservadors.

Personalment, crec que les xarxes socials han tingut i tenen molta més part positiva que negativa. Sempre han existit les distraccions i les pèrdues del temps; abans se sortia al carrer a saltar la corda i ara tenim Facebook. Però és que la xarxa ha aconseguit, com deia, unir una cultura amb un objectiu comú i enderrocar una dictadura. Una dictadura! Amb això ja és suficient per a donar-li un adjectiu més que positiu a la xarxa. Ens permet comunicar, compartir amb els altres, saber dels demés, trobar familiars... Jo estic totalment d'acord amb el seu "uso y disfrute"!

Tretzena sessió: Els polèmics Estats Units

Aquesta classe ha començat amb una pregunta per part de la Núria; pensar 3 paraules amb les quals definir Estats Units. Jo, personalment, he pensat pàtria, fama i música. Estats Units és el país patriòtic per excel·lència, viuen la bandera, l'himne, tot. També és el mercat de la moda, el cinema i la música més important de tot el món i segurament el més influent.

Però, quin paper va tenir i té la premsa en aquest país? Fent un petit recorregut històric, hem de passar sí o sí per la construcció de la seva constitució, la més antiga i que ha suposat un model a copiar per moltes altres democràcies occidentals. Realitzada el 1776, a més de recollir aspectes formals com la forma d'Estat federal o el sistema presidencialista del país, la constitució presenta una esmena que diu que no s'ha de coartar la llibertat de premsa. Un pas molt gran i avançat en el seu temps que ha influit a fer de la nord-americana una de les democràcies més joves del món. Fins i tot abans de la seva independència del Regne Unit, premsa com The Bofton News Letter, amb l'autorització del país Anglès, va recolzar el cas americà i va produir que tots s'unissin en el motiu d'independència.

El que més m'ha sorprès de la lliçó, tot i això, ha estat el fet que la televisió pública a Estats Units tingui un pes i una audiència ínfims. Mentre al nostre país se suposa que la televisió pública és el símbol de la transparència i la neutralitat (teóricament), a EUA la televisió privada és la que lluita cada dia per repartir-se el share, sense tenir en compte la televisió pública com un rival, que amb dificultats supera l'1% de share.

Però, fent un anàlisi més concret, és normal que la televisió pública no triomfi als Estats Units. Tenint en compte que a la constitució ja figura que el país s'articula a partir de la protecció de la llibertat i de la propietat privada, no es concebria que una cadena pública guanyés pes respecte les privades, ja que qualsevol intervenció de l'Estat es veu una violació a propietat privada i a les llibertats dels ciutadans. A més, cadascun dels 50 Estats presenta unes particularitats que dificulten una opinió comú a tot el país com per confiar en la imparcialitat d'una televisió nacional.

Dotzena sessió: Entrevista a Carles Prats

Ja que avui anem a entrevistar el presentador de Telenotícies migdia Carles Prats, el meu grup i jo no assistirem a classe.

Onzena sessió: Països llunyans però propers

Aquesta classe ha estat diferent a les classes teòriques de la majoria de dies. Avui ha vingut Andreea Mogos, professora de la Universitat Babes-Bolyai, ha fer una xerrada sobre la història dels mitjans de comunicació a Rumania. Si bé és un país que culturalment queda llunyà al nostre, podem trobar força semblances en la trajectòria periodística, ja que el país ex-soviètic ha patit també una dictadura per part de Nicolae Ceauşescu que va acabar el 22 de desembre de 1989 amb la seva fugida de Bucarest i la seva posterior execució per un tribunal militar tres dies després.


Durant el règim comunista del dictador, que va durar des del 1944 fins el 1989, la televisió estatal rumana estava completament controlada per l'únic partit que hi havia (en anglès Romanian Communist Party). Aquesta televisió va començar a emetre al 1955. A partir d'aleshores va veure una retallada d'horari en el que s'emitia, fins a només 2 hores diàries entre el 1985 i el 1989.


Pel que fa als mitjans escrits passava exactament el mateix. Només es mostrava una part de la història. Els periodistes es limitaven a fer propaganda del partit. Però amb la mort de Ceauşescu, els diaris van viure una certa llibertat, incloent la paraula "free" en els seus títols. Al 1992 hi havia fins a 1205 diaris, degut a la necessitat de la gent d'estar informada. Un parell d'exemples d'aquests diaris són Cotidianul i Eveniment zilei, que encara es publica a l'actualitat.


Aquest període, que segons la ponent podem anomenar de transició, és precedit per la "Mediamorphosis", on els mitjans a Rumania esdevenen més estructurats. Apareixen cadenes privades com ProTV, que oferia un canvi pel que fa a la televisió estatal i mostra un aspecte més colorit i modern de la televisió. Això es reflecteix amb estrelles televisives com la presentadora Andreea Esca (estrelles televisives que també surgeixen al nostre país) o realitys de gran audiència com The Voice o Masterchef, ambdós emesos també a Espanya.


De la mateixa manera que a Espanya, el periodisme a Rumania està vivint un moment de crisis, amb l'eliminació de gran nombre de diaris (fins a 400 més o menys a l'actualitat), retallades de salaris, etc. Internet també ha canviat la manera d'informar; tal com diu Cristian Tudor Popescu "el periodisme s'ha distanciat de la televisió i ha esdevingut més proper a Internet i el ciutadà ja pot ser periodista".


És evident que existeixen similituds entre ambddós sistemes. Tant Espanya com Rumania són democràcies joves on la no censura ha exclatat a finals del segle XX i encara sembla que el concepte no s'ha interioritzat en totes les esferes de la societat.


A partir d'algunes preguntes podem reflexionar alguns aspectes. El que va néixer als anys 90 com una revolució televisiva a Rumania, ProTV, també va succeir a Espanya amb l'aparició de Telecinco i Antena 3, fins convertir-se aquests en els monstres televisius A3Media i Mediaset España. Si bé la censura va desaparèixer en gran part després de la dictadura, veiem que la manera en què s'escullen els càrrecs a Televisió Espanyola afavoreix en gran part al partit que comanda.

També cal destacar que el fet que la línia divisòria entre un periodista professional i un internauta que penja notícies a la xarxa és cada cop més fina ha portat a qüestionar la qualitat de la informació. La dictadura de la urgència ha fet minvar gèneres d'aprofundiment com el reportatge i la quanitat importa més ara que la qualitat.

En últim lloc, m'agradaria preguntar-li a la Andreea si a Rumania també es fusionen cadenes fins a convertir-se en grans empreses que imposen la seva ideologia i si la televisió estatal segueix estan enormement controlada pel Govern, com passava amb el règim comunista de Ceauşescu.

Desena sessió: segona part, Prisa

Prisa (anys 70) neix com a Grup Santillana al 1958. És una empresa molt important en el seus temps com a editora de manuals de text. Degut a la bona relació de l’editor i el ministre d’educació, Santillana es va saber adoptar a un canvi de llei en els manuals, així que Santillana tenia els manuals adaptats

Qui recolza Prisa?

·      Els seus fundadors als anys 70 eren liberals, amb l’esperit de crear un diari diferent amb l'arribada de la democràcia. A partir d'aleshores El País, el diari més important de Prisa va començar a buscar accionistes i el 1976 ja tenia 1000 accionistes individuals. Els seus fundadors originals no eren pas d’esquerres, els seus mitjans posteriorment sí. En el gran grup d’accionistes, marxen els que no entenen la ideologia del nou diari El País.

Per què la banca recolza prisa?

1.     És un grup molt rendible fins a finals dels 80.

2.     Van apostar per una tecnologia de futur (Canal +, com a França).

3.     Sogecable (branca audiovisual, ara Prisa tv) semblava no tenir competència. La banca va tenir molt en compta la proximitat política de Prisa amb Psoe, que va governar uns 15 anys des dels ’80.

Etapes:

1.     1976-1983: llançament i consolidació El País

2.     1984-2007: expansió multimèdia à amb fracassos com Radio Elpaís. Expansió internacional à la meitat venut a 2012 fora. Tenen bona part de Le Monde.

a.    Compra radio SER al 1984.

b.    1989 neix cANAL +

c.     93: Compra Antena 3 radio

d.    96: Compra As

e.    2005: llancen cuatro i abandonen la televisió de pagament.

3.     2008-2011: crisi i desinversió

Què tenen?

·      Editorial Santillana, Prisa Noticias, Prisa Radio, Prisa TV

Ingressos: del 99 al 2005 el que més diners els dóna és la premsa i quan comencen amb la TV, és el que els dona mes diners.

Propietat: dels 1000 accionistes inicials, entre cuals Jesús Polanco, director de Santillana, va comprant fins al 99 té el 85% de les accions. Al 2010 venen un paquet i te el 30%. Ara té el 34% i la resta correspon una part a borsa i la resta d’inversions a altres bancs, com UBS, un banc suís.

El deute amb els bancs: al 2008, 5.135 milions d’euros. Ara deu 3.100. Causes?

·      Entre 1990 i 200:

o   La televisió és molt cara de llençar.

o   Aposta fortament per les grans Majors (cine)

·     

Entre 200 i 2009:

o   Fusió Via Digital i recompra de Sogecable. Uns 1.000 M d’euros

La crisi no va ser pas el causant de la caiguda de Prisa, sinó la gota que va colmar el vas.

·      

     Competència

o   Altres ofertes de pagament

o   Arribada de tdt en obert

o   Pèrdua de drets del futbol (Imagina/Mediapro)

·      Paral·lelisme polític

o   Pèrdua de bones relacions amb el PSOE

o   Arribada del PP al govern.

·      Crisi financera

o   Deute excessiu i impossible d’afrontar

Estratègies per a sortir del pou:

·      Intentar la televisió en obert (Cuatro s'ha venut a Mediaset)

·      Venda d’actius i cerca de nous socis

o   43% de digital +

o   25% de santillana

o   100% de cuatro

·      Tancament: Localia, CNN +

·      

      Una altra tècnica utilitzada és externalitzar.

Ens quedarem sense grup Prisa? No. Imaginem Espanya sense El País, Ser, Digital +. És un grup prou gran perquè no es deixi caure.

Desena sessió. Primera part: els groups locals

En la primera part d’aquesta sessió ens hem centrat en els grups locals que existeixen a Catalunya. Anomenar tots seria pesat i no crec que aporti res, per això només anomenaré alguns per a argumentar. Cal destacar que grups nacionals catalans de gran rellevància al nostre país, principalment són: Grup Godó, Imagina, Grupo Planeta, RBA i Grupo Zeta. Grup Godó és el més important de tots; La Vanguardia ha superat en lectors en els últims anys a El Periódico. A més, tenen 8tv, El Mundo Deportivo o Rac1, per tant, tots medis molt poderosos. Cal destacar, segons ha explicat la Núria a classe, que el possible motiu pel qual La Vanguardia va encetar la seva edició en català és perquè la Generalitat dóna diners als mitjans que editen en català. També val a dir que 8tv s’ha endut fins 272.000 euros, més de dos-cents mil que Pirineus TV, degut potser al canvi de govern del tripartit a CIU.

Seguidament hem vist diferents diaris i grups locals i gairebé tots estan en pèrdues. Entre d’altres hem vist Premsa d’Osona, Grup Hermes Comunicacions, Premsa Local de Sant Cugat, Grup de Comunicació Ebrenc, Grup Taelus, Cultura 03, Grup Flaix (realment dels únics que em sonaven, suposo per la influència que tenen a la ràdio a nivell juvenil i adolescent), Grup Teletaxi (pel qual comparteixo certa estimació ja que té Radio Mataró, la meva terra), Canal Català TV (que tot i tenir un gran desplegament s’està dissolent) o Ediciones Heres-Publicacions Ekdosis.

Però a efectes pràctics, gràcies a una conclusió del CAC, van anunciar que la TDT local no és rendible; un cop es digitalitza és impossible que sobrevisquin tots. És un sector inviable. Una altra conclusió a destacar és que existeix un gran pluralisme pel que fa als propietaris a l’àmbit local; no trobem grans banquers com pot passar als grans grups, sinó que podem trobar des d’agricultors fins a líders de supermercats.

Novena sessió: Els grups de comunicació privats

La classe d'avui, en contraposició amb l'anterior, ha tractat sobre els grans grups de comunicació i les cadenes privades. Si el dilluns ens centràvem en RTVE i les influències polítiques que existeixen en el que se suposa que és una cadena pública, de "tots", avui ho hem fet amb les privades. 

Aquest cop ens hem centrat no tant en les influències polítiques, ja que en el fons es tracten d'empreses privades, sinó dels milions i milions que guanyen. Monstres televisius com Prisa o Grupo Planeta cada cop compren "petites empreses", de manera que Mediaset o A3 Media tenen un percentatge important d'aquestes empreses en la seva possessió; al cap i a la fi està tot lligat.

També hem parlat de la importància dels grups estrangers en el nostre país; Mediaset España mateix, està format pel 41% per Mediaset Itàlia, el que suposa que inevitablement el govern de l'antic Berlusconi tingui influència en el comportament del grup italià, per tant en el grup espanyol, és a dir, a les cadenes que mirem tots a casa nostra.

En una última part de la classe hem escoltat l'exposició de dos grups. El primer ens ha explicat les diferents cadenes locals que existeixen. Sincerament, no pensava que n'existissin tantes i m'ha sobtat Córdoba TV, que la desconeixia i sembla estar sota el domini de l'islamisme. el segon grup, ens ha aprofundit sobre els grups estatals A3 Media, Mediaset España, Unidad Editorial y Net TV.

La part que més m'ha sobtat de la classe ha estat que Internet ja hagi superat proporcionalment la inversió publicitària que s'hi destina, comparadament amb els diaris. Tot i que personalment, crec que l'efecte que tenen els anunics en Internet pot ser contraproduent, perquè un anuncia mentre mires un vídeo és realment molest i pots fins i tot agafarli "mania" al producte que es reprodueix constantment en la pantalla. Però és molt aviat per analitzar aquests efectes en les compres dels consumidors.

Setena sessió: Polítiques de Comunicació

Després de dues classes sense venir per un petit problema físic, la classe es presentava interessant, ja que a mi i la Jordina ens tocava explicar a la resta de companys la creació de llicències i la seva concessió pel que fa a la TDT. Aquest és un resum del que hem exposat: 

"La Televisió Digital Terrestre es va implementar definitivament a Espanya el 3 d’abril de 2010, quan es va fer l’apagada analògica. L’objectiu va ser desenvolupar la tecnologia que permet l’accés a més canals amb una millor qualitat sonora i d’imatge.

Tot va passar en l’època del govern del PSOE i abans de l’apagada, el govern de Zapatero havia posat en marxa el 18 de Març del 2010 la Ley General de la Comunicació Audiovisual. Amb aquesta llei s'assignava un múltiplex (conjunt de 4 canals) als operadors que tenien llicència per emetre al país (Antena 3, Telecinco, Cuatro, La Sexta, Veo (Unidad Editorial) y Net (Vocento-Intereconomía). La llei acordava que la concessió de llicències s'havia de fer mitjançant un concurs públic, però no va ser així. Per facilitar la digitalització es van ampliar les concessions. El Consell de Ministres va dir que era una mesura transitòria. Per aquest motiu, el Suprem va acceptar-ho tot i anar en contra de la legislació i de les queixes de diferents magistrats i d’Ingest 2000, per exemple. D'aquesta manera, les empreses privades van ampliar els seus canals, evitant, per exemple, una pujada que hagués pogut produir la incorporació de televisions públiques, amb el qual l'Estat hagués guanyat diners.

El mes passat, el govern de Rajoy va anunciar que executarà la sententència del TS que declara nul·la el repartiment de llicències. Aquest fet provocaria que els grups mediàtics que tenen llicències perdessin entre tots 9 canals. En concret, Mediaset perdria 2 canals, A3media 3, Net TV 2 (MTV Paramount Chanel) i Veo TV 2 (13 TV i Marca TV). En principi la mesura hauria d’afectar els canals que han nascut recentment però finalment s’ha decidit que cada grup pugui triar quin canal vol borrar. Els grups mediàtics ja s’han pronunciat al respecte. Afirmen que és un “xantatge a les televisions” per la pressió mediàtica que estan exercint en contra del Govern amb temes com el Cas Bárcenas.

L’eliminació de canals es podria retardar fins al 2014 ja que la decisió afecta a canals en règim de lloguer que no poden desaparèixer de sobte. Així doncs, es preveu que hi podria haver un petit marge de negociació entre els grups i el Govern espanyol."

El que més ens inquietava, doncs, era si realment aquests canals arribaran a desaparèixer i si és així, si els grans grups mediàtics invertirien en ells sabent que s'acabarien eliminant. La Núria ens va aclarir que, segons la seva opinió, les pèrdues que tenen aquestes empreses amb alguns d'aquests canals pot explicar que "no es preocupin" excessivament per aquest problema, ja que fins i tot pot ser un favor. Però, de tota manera, els monstres mediàtics A3 Media i Mediaset España poden pressionar i influir directament en el Govern perquè aquest recurs no s'aprovi.

Quarta sessió: una classe particular!

La quarta sessió de l'assignatura és la més diferent que hem fet fins ara, ja que aquest cop, la professora no ha estat la Núria sinó un company de classe. En el nostre cas, la Joana Lladó ens ha impartit el temari a la Jordina, la Raquel, la Andrea i a mi.

El nucli principal del temari ha estat entendre el context en que ha sorgit el periodisme als principals països del món i també entendre la posició d'Espanya respecte la resta. La Joana ens ha explicat que el sorgiment del capitalisme i el liberalisme respectivament es va fer molt abans a Estats Units o Anglaterra que no pas a Espanya. Per a això situem a Espanya a la cultura Mediterrània, juntament amb altres països com Itàlia, França o Grècia. Això compora a que es llegeixin pocs diaris (Islàndia és el país  on més es llegeixen) i els que existeixen estiguin molt polititzats. També això explica que la premsa sensacionalista de masses no hagi arraigat en el nostre país.

A diferència del sistema mediterrani, la premsa del centre i nord d'Europa està menys polititzada i en el model liberal, com els Estats Units, els mitjans de comunicació no estan polititzats. Els diaris més importants com The New York Times o les cadenes com la NBC i CBS es troben en una posició políticament neutra.

S'estableix un paral·lelisme entre les cultures esmenades i uns models en concret. El model governamental (Canal 9 o Telemadrid), que es relaciona amb la cultura mediterrània, diu que els mitjans de comunicació estan totalment condicionats i controlats pels partits polítics i empreses privades. El model professional (BBC) significa treballar amb objectivitat i neutralitat, com alguns mitjans nordamericans. El parlamentari (TVE i TV3) vol dir que una comissió política decideix els continguts dels quals es parlarà i això es relaciona amb la cultura mediterrània i alguns corporatistes. Finalment, com a model més interessant i innovador, el cívic (Canal holandès) és motivat per ONGs i lluita pels drets dels col·lectius desfavorits.

Per últim, m'agradaria destacar que la classe ha estat més profitosa feta d'aquesta manera, ja que l'alumna es troba a una situació semblant a la nostra i sap com fer que entenguem els conceptes.

Tercera Sessió

La part més interessant i desconeguda per la meva part ha estat la diferenciació entre Indústries Culturals i Indústries Creatives a l’hora de parlar del sistema de comunicacions, és a dir, el context de l’estructura.

Les Indústries Culturals tenen un origen marxista i fan referència a tots els àmbits de la cultura, concretament el cinema, els mitjans de comunicació tradicionals, la música i la literatura. Aquesta cultura es mercantilitza, de manera que es converteix una indústria des de la Revolució Industrial. L’objectiu principal és guanyar diners.

Amb motiu d’aquest concepte, a Gran Bretanya, per a impulsar la seva economia a principis del segle XXI va néixer el terme de Indústries Creatives. Aquestes afegeixen a la definició anterior les TIC i qualsevol activitat creativa, ja sigui de moda, software, videojocs, art, etc. El resultat final és que per una banda es devaluen qüestions de protecció tradicionals però s’enforteixen temes com els dret d’autor, patents, etc.

És interessant, per tant, englobar altres àmbits de la cultura en la pròpia definició de la cultura i com aquesta influencia en el sistema. Des de les universitats, cada cop, s’estudia l’estructura des d’aquesta perspectiva, per ser més innovadora. 

Segona Sessió: El Capitalisme i la Comunicació Social

En la segona sessió de l'assignatura hem vist un tema que és molt actual a l'actualitat en el món del periodisme, que és quina és la vertadera funció dels mitjans.

Abans, però, ens hem aturat a analitzar quins tipus de mitjans de comunicació existeixen: els públics, sense cap ànim de lucre (quan més gent els vegi millor, però no és el seu objectiu), els privats, que són els que predominen a l'actualitat tant a Espanya com a Europa i que el seu objectiu és obtenir el màxim benefici econòmic, amb ànim de lucre. Per últim, existeixen una minoria que són els privats sense ànim de lucre, que defensen que es pot viure en el capitalisme sense participar d'aquest lucre descarat.

Per entendre el context capitalista en el que vivim, hem fet un petit repàs històric del capitalisme. Va néixer al segle XV com un capitalisme mercantil, on els diners es converteixen en un fi en si mateix (no com en el feudalisme que la riquesa es mesurava en el nombre de terres que tenia una persona), va evolucionar al segle XIX com un capitalisme de masses i finalment al segle XX al capitalisme financer. Els trets del capitalisme defineixen els trets del sistema de comunicacions contemporani, per tant, el que en Espanya s'anomena conglomerats (grans empreses dels medis de comunicació), esdevenen un actor molt important en aquest context financer on el que importa és el benefici econòmic.

L'any 1933, un grup anomenat l'Escola de Frankfurt van néixer per a criticar que els mitjans de comunicació contemporanis tenen un ànim de lucre que fa que ens creem una necessitat que reament no tenim o no existeix. Ens creen una falsa consciència.

Quines són, doncs, les funcions dels mitjans de comunicació de masses? Educar, informar, entretenir i persuadir. I, a l'actualitat, la funció primordial en els mitjans de comunicació és la d'entretenir. A arrel d'això, hem vist un vídeo de TV3 on s'analitza precisament això, i l'efecte que tenen certs programes a la gent, concretament als més petits.

Personalment, crec que una crítica gratuïta, per exemple, al programa Sálvame, només fonamentada en que la Belén Esteban surti a la televisió, és molt bàsic. Si precisament som conscients que el model que triomfa és el privat, serem conscients que el seu objectiu serà el de fer diners. I precisament amb el naixement de la premsa rosa a finals dels anys 90 es va observar que el que la gent veia i el que a la gent interessava era el morbo, el conflicte. Una altra cosa és si això és ètic o no, però tampoc es pot desmerèixer l'èxit que té un programa perquè no agradi el contingut. Són nombroses les crítiques a Sálvame, perquè l'horari d'emissió és molt ampli i ho poden mirar molts nens i "imitar" els famosos, com diu el professor del reportatge, però és que la missió de Mediaset no és educar els nens que hi ha a casa. I si els nens miren això, que, tampoc veig bé que ho mirin, el problema és dels pares que els deixen fer-ho.

Un altre tema que s'ha comentat a classe és Gran Hermano, el programa de la Mercedes Milá. Per què la carrera d'una periodista exemplar s'ha de veure tacada perquè li toquin els pits? I amb més motiu si ha dit en repetides ocasions que és la primere en creure en el format del programa. No ha nascut pas aquí Gran Hermano; si tant envejem el periodisme anglès o nordamericà, deuriem saber que Gran Hermano va néixer allà i que The Sun és de lluny el diari més venut al país. O que més greu és un programa com Jersey Shore de la cadena MTV, començat a Estats Units, un altre referent periodístic.

No vull amb això negar la influència que pot tenir un programa com Sálvame a la televisió, però cau en la decisió de cadascú el fet d'encendre o no el televisor.